Com ja hem explicat en els capítols anteriors, les dues costes de Costa Rica compten amb paisatges d'una bellesa paradisíaca, però, tal i com vam poder comprovar, els Parcs Nacionals de les terres altes del país són tant o més espectaculars. Realment marxar de Costa Rica sense haver fet com a mínim un tastet d'alguna de les joies naturals que ens ofereix el seu interior, seria un autèntic crim.
El país està vertebrat per unes unitats de relleu interior paral·leles a la costa, emergides recentment (en termes geològics), ja en plena era terciària que conformen una part central molt muntanyosa. Sort que vam aparcar les bicicletes, doncs vam poder corroborar que tot l'interior del país és un territori molt abrupte, amb un relleu jove i entortolligat per on s'escolen profunds barrancs i pistes de pendent impossible. A més a més les grans àrees de població (i per tant amb més trànsit) també es troben a les grans valls de les serralades interiors.
 |
| Plaques tectòniques de Centreamèrica |
Tot aquest relleu és conseqüència directa del xoc de les
plaques tectòniques de
Cocos (al Pacífic) i del
Carib (a l'Atlàntic), subduint-se la primera sota la segona. De fet tot el país està situat en el que es coneix com el
Cinturó de Foc del Pacífic i, malgrat ser un país petit, compta amb més de
100 volcans, alguns dels quals estan plenament actius. Aquest orígen volcànic comporta un sòl molt fèrtil i és una de les raons d'aquest paisatge tant exuberant.
 |
| Situació dels volcans Poás i Arenal |
La Montse i jo vam optar per a fer una visita força ràpida (ja ens quedaven pocs dies!) a un parell de volcans situats al nord del país que ens van semblar molt atractius i que van corroborar la idea que els volcans i Parcs Nacionals de l'interior, bé és mereixen dedicar-hi un altre viatge sencer a Costa Rica. A tots dos vam anar-hi en bus, deixant la bicicleta en un hostal a prop de la capital.
 |
| Caminant pel Parque Nacional Volcán Poás |
Primer vam visitar el volcà
Poás, de
2.708 metres d'alçada, situat al Parc Nacional amb el mateix nom. Lo primer que vam notar al baixar del bus va ser un
fred considerable, accentuat encara més per un dia gris i una boira pixanera. Això del fred era una sensació estranya i nova. Tants dies de calor angoixant somiant amb una mica de frescor i ara, de cop i volta, un fred incòmode i desagradable! Qui ens entengui que ens compri!
 |
| Volcán Poás segons diuen. Font Internet |
Diuen que veure aquest volcà en directe és un espectacle al·lucinant. Malauradament no ho podem constatar ja que ens vam quedar amb les ganes, doncs a l'arribar al mirador
una boira ben espessa cobria tot el cràter i
no vam veure absolutament res, així que hem hagut de penjar una foto d'internet. Ens van dir que això era molt habitual però aquest raonament no ens va servir de consol, així doncs, ens queda pendent de veure'l si mai tornem a Costa Rica!
 |
| Espectador del mirador esperant que dissipés la boira |
El
Poás és un volcà actiu de la
Cordillera Central, amb un gran cràter de
300 metres de profunditat i gairebé
1,5 quilometres de diàmetre que actualment emet gasos sulfurosos provocant una pluja àcida que ha malmès alguns sectors del parc i algunes plantacions agrícoles. Durant el segle passat va patir moltes explosions violentes, de la qual destaca la del 1910, però encara segueix sent un volcà molt actiu amb un gran potencial destructiu.
 |
| Caminant pels senders del Parque Nacional Volcán Poás |
Malgrat que l'estrella del Parc no es volgués deixar veure, aquest espai protegit compta amb altres atractius, com els curts però interessants senders senyalitzats que discorren entre una luxuriosa vegetació (on no hi arriba la pluja àcida) afavorida per un
clima tropical humit fred de muntanya. En alguns sectors del Parc la pluviositat supera fins i tot els
5.000 mm anuals i la temperatura al mes de març (quan hi vam estar) és inferior als
10ºC.
 |
| Impenetrable maranya arbustiva del "bosque achaparrado" |
Segons el sector i orientació del parc la vegetació presentava certa variació. Ens va sorprendre la impenetrable maranya arbustiva del "
bosque achaparrado" o la gran quantitat de
bromèlies epífites (que creixen sobre branques d'altres arbres sense parasitar-les)
 |
| El poble La Fortuna amb el volcà al fons |
El segon i últim volcà que vam visitar fou el
volcà Arenal, situat al nord de la Serralada de Tilarán i dins del Parc Nacional amb el mateix nom. Té una alçada de
1.670 metres i està al costat de la població
La Fortuna, centre neuràlgic de la regió, situada gairebé 300 metres d'alçada. Vam trobar que hi feia un
clima molt agradable, una mica de calor, però res a veure amb la xafogor de la costa ni el fred del volcà Poás!
 |
| Ascendint al Cerro Chato, al PN Volcán Arenal |
Com que ens van dir que estava prohibit pujar al volcà Arenal, vam decidir fer una excursió a peu pel
Parque Nacional Volcán Arenal, tot pujant al
Cerro Chato, un volcà inactiu de
1.140 metres que es troba al costat mateix del volcà Arenal. Tota l'aproximació i ascensió fou per estrets senders enmig d'una
selva plujosa exuberant amb una gran biodiversitat, tal com demostra el fet que, per exemple, hi visquin unes
470 espècies d'ocells.
 |
| Caminant pel Parque Nacional Volcán Arenal |
El sender tenia trams perdedors i en força mal estat, engolits per una vegetació afavorida per un fèrtil
substrat volcànic i una
alta pluviometria que, juntament amb les fortes pendents, malmetien l'estat dels camins. Tot i això, caminar per aquests boscos humits i atapeïts de vida i poder apreciar els matisos paisatgístics durant l'ascensió
dels 400 als 1.140 metres fou una autèntica delícia per als sentits.
 |
| Espectacular llacuna a l'interior del cràter del Cerro Chato |
Però el regal a l'arribar al cim del
Cerro Chato superava totes les expectatives, doncs va resultar que tot el con volcànic era una espectacular
llacuna d'aigua maragda rodejada d'un luxuriós bosc impenetrable. L'estampa fou d'allò més impactant, un racó de somni d'aspecte misteriós, amb un silenci absorbent només trencat pels crits de les criatures que habitaven les entranyes d'aquella selva tenebrosa.
 |
| Llacuna del cràter del Cerro Chato (a l'esquerra) i volcà Arenal (al fons) |
 |
| Cara sud del volcà Arenal |
Després de baixar del
Cerro Chato per l'altre costat d'on havíem pujat, un tram de pastures guanyades a la selva ens va permetre gaudir d'una panoràmica colpidora de la cara sud del
volcà Arenal. Aquest espectacular volcà cònic de
1.670 metres és la autèntica icona de la regió i una font inesgotable de turisme, ja que durant anys, les seves erupcions de colades de lava en feien un autèntic espectacle a nivell mundial.
 |
| Colades de lava del volcà Arenal a l'any 2007. Font Internet |
Aquest és un dels
volcans més actius de Costa Rica, ja que des de
1968 fins al
2011 va tenir una considerable activitat volcànica. De fet, antigament es pensava que era inactiu fins que,
el juliol de 1968, va explotar amb una
fúria descomunal, destruint pobles i matant vora d'un centenar de persones. Posteriorment ha tingut nombrosos períodes eruptius de diferent potencial, provocant el tancament temporal d'alguns sectors del parc.
 |
| Cataracta Danta |
El camí de tornada encara ens va oferir una espectacular sorpresa: la
cataracta del riu Danta, un cabalós salt d'aigua amb una gorga que convidava a una capbussada, tot plegat en un salvatge entorn de selva exuberant a poc més de 700 metres d'alçada. Llàstima que les hores centrals ja havien passat i la fresca ja no convidava al bany... Si haguéssim trobat un racó així durant les nostres pedalades per la xafogosa i sufocant costa!!
 |
| 480 esglaons condueixen fins a la Cataracta La Fortuna |
L'endemà a la tarda ja agafàvem el bus cap a
San José, la capital de Costa Rica, però durant el matí encara vam tenir temps d'anar a visitar una altra joia natural del Parque Nacional Volcán Arenal: la
cataracta la Fortuna. Una vegada pagats 12 $ per entrar al recinte vam seguir per un camí habilitat que, després de baixar ni més ni menys que
480 esglaons que s'endinsaven enmig de la selva, ens va portar fins a l'espectacular cascada, d'uns
70 metres d'alçada. Malgrat la gran afluència de turistes en temporada alta, és un indret de gran bellesa que creiem que val la pena de visitar.
Amb aquesta remullada
el nostre viatge arribava a la seva fi. L'aigua a pressió de la cascada va servir per arrancar-nos la suor i la pols enganxada a la nostra pell però no va tenir el mateix efecte sobre
els entranyables records que Costa Rica havia deixat dins dels nostres caps. Records intensos i dolços que ben aviat ja formarien part del passat,
un passat que conforma la matèria de la qual tots estem fets i que ens nodreix per anar bastint el nostre futur.
El final d'un viatge és sempre un moment agre-dolç, agre perquè s'acaba i dolç perquè t'emportes un bocí del país a dins teu, de manera que només caldrà tancar els ulls per reviure les aventures.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada