 |
| - Un banyet? |
L'
extrema calor i humitat d'aquesta regió ens feia suar de valent, així que aprofitàvem per banyar-nos en alguna de les platges que hi havia pel camí. Novament ens va sorprendre la poca afluència de turistes, malgrat la bellesa de les platges i de l'entorn en general. Realment fou tot un luxe gaudir d'aquests paratges sense la massificació que es patia en altres indrets de Costa Rica.
 |
| Recuperant-nos a l'ombra, en una platja del sud de la península de Osa |
La calor ens tenia extenuats. Teníem la sensació que a la costa del Pacífic encara feia més calor que a la costa caribenya! Qualsevol petit esforç ens deixava totalment amarats de suor, així que intentàvem beure tanta aigua com podíem. Llàstima que estigués tant calenta que més aviat semblaven pixats! Un parell de banyets i una estona a l'ombra ens van refer una mica per llençar-nos de nou a pedalar.
 |
| - Que falta molt? |
Per si no estiguéssim prou suats, a mig recorregut ens van aparèixer una sèrie de
rampes d'insomni que van convertir aquell tram en una autèntica
muntanya russa digna del parc d'atraccions més radical. Tornàvem a estar empapats de suor com si sortíssim d'una sauna amb el termòstat espatllat! Com trobàvem a faltar aquella frescor hivernal que devia estar fent a finals de febrer al Pallars...
 |
| Sender d'aproximació al Parc Nacional de Corcovado |
Finalment vam arribar a
Carate, on acabava la pista i començava un sender que conduïa a l'entrada del Parc Nacional, al qual no podíem accedir-hi per que no teníem un permís obligatori. Resulta que l'accés estava molt restringit i no podíem accedir-hi fins la setmana que ve. A més a més era obligatori entrar-hi amb un guia acreditat pel Parc i pagar una quota caríssima. Tot plegat pujava a uns 100 € per dos persones.
 |
| Caminant pel sud de la península de Osa |
Així que ens vam haver d'acontentar amb el sender d'aproximació que s'endinsava en l'espessor d'una selva espectacular, on les lianes cosien les entranyes d'un bosc d'una verdor no tant exuberant com les selves de la
costa caribenya, on la pluviometria era més alta i repartida durant tot l'any. No oblidem que ens trobàvem a la
costa del Pacífic, en plena
estació seca.
 |
| La Montse asseguda sobre un majestuós Sangrillo (Pterocarpus officinalis) |
Malgrat l'explotació que fa anys havia patit la selva, encara es poden trobar molts arbres espectaculars, com el característic
Sangrillo (
Pterocarpus officinalis), amb els seus espectaculars contraforts a la base del tronc que li donen estabilitat davant els temporals o la caiguda d'altres arbres. S'anomena així per que si se li fa un tall exsuda una sabia de color vermellós.
 |
| Un Pejibaye (Bactris gasipaes) amb les seves espectaculars espines |
Un altre arbre espectacular, o si més no curiós, és el
Pejibaye (
Bactris gasipaes), un tipus de palmera amb unes llargues punxes que salvaguarden els seus valuosos fruits d'alguns depredadors. Però com podeu veure a sota, això no frena pas tots els animals.
Caminar a poc a poc i amb atenció per la selva és una activitat agraïda per als curiosos, doncs les sorpreses estan garantides. L'exuberància, espectacularitat i varietat que comporten els climes tropicals fan que els que no hi estem acostumats quedem empetitits davant la magnificència de les seves formes. Ara un arbre gegantí, ara un mono saltant per sobre els nostres caps, ara una serp observant-nos immòbil, ara una flor espectacular... (com aquest flor d'hibisc).
 |
| Un grup de guacamais observant-nos des d'un ametller de platja (Terminalia catappa) |
Una de les espècies més emblemàtiques de Costa Rica i que en aquesta zona era especialment abundant, és el
guacamai, que en aquest país anomenen
lapa. És una au de gran envergadura i d'un colorit molt espectacular, donant unes notes de color que contrasten amb el blau del cel o el verd de les selves. Són relativament fàcils d'identificar, no només per la seva mida i colors, sinó també pels estridents crits amb els que es comuniquen.
 |
| La Montse per les belles platges de Carate |
Ja només ens quedava desfer el tram que havíem fet a peu fins a
Carate, on teníem les bicicletes. El sender que havíem fet discorria paral·lel a la costa, així que per no repetir, enlloc d'anar pel mig de la selva, vam fer algun tram travessant platges desèrtiques de somni que s'estenien fins al més enllà, amb una arena fina i gris i una selva que s'abocava al mar, ben bé fins al límit de l'aigua.
 |
| Península de Osa. Recorregut realitzat en vermell |
Com ja hem comentat, entrar al
Parc Nacional de Corcovado resultava molt car i a més a més no era possible entrar-hi fins la setmana següent, ja que hi havia una llista d'espera considerable i només s'hi podia entrar en comptagotes. Resulta que s'havia de demanar accés al parc amb força antelació, cosa que per anar bé, s'havia de fer abans de venir a Cosa Rica. Però hi havia una altra manera d'entrar al Parc!
 |
| Entrant a la reserva privada de Bolita |
Resulta que hi havia un canadenc, un tal Ronnie, que era propietari de
Bolita, una finca de 61 hectàrees de selva annexa al Parc Nacional, fins i tot un tros a dins d'aquest, i que es podia visitar. Per 12 $ tenies dret a dormir en uns senzills allotjaments ecològics i sostenibles i a explorar la selva per una sèrie de senders interconnectats i senyalitzats que ell mateix s'encarregava de mantenir.
http://www.bolita.org/
 |
| Caminant per dins de Bolita, direcció a l'allotjament |
A l'entrar al bosc de
Bolita, prop de la localitat de
Dos Brazos, en Ronnie ens va donar un mapa esquemàtic amb els
15 quilòmetres de senders senyalitzats, alguns dels quals transcorrien per selves primàries i per rius cristal·lins i cascades espectaculars, tot a dins de la seva finca, un territori protegit i salvatge on, amb l'ajuda del mapa, tothom qui entra ha de ser autosuficient per moure's per dins.
 |
| La Casa, senzill allotjament de Bolita enmig de la selva |
El primer sender ens va portar fins
La Casa, l'allotjament on passaríem la nit juntament amb altres inquilins, bàsicament alguns joves motxillers i altres viatgers, als quals se'ls hi permetia l'estança gratuita a canvi de col·laborar amb el manteniment de l'allotjament i dels senders senyalitzats.
No hi havia menjar ni electricitat, tant sols una cuina de gas, així que el menjar l'havia de portar cadascú. Tot plegat ens va semblar un bon model a imitar de
turisme sostenible.
 |
| Caminant per Bolita |
Teníem l'intenció de passar un parell de dies a
Bolita, així que hauríem de ser
autosuficients. Els senders estaven en bon estat i s'endinsaven per una frondosa selva, limítrofa al Parc Nacional de Corcovado, fins i tot algun tram de sender penetrava una mica dins d'aquest. La sensació d'explorar camins només amb l'ajuda d'un mapa, travessar rius i banyar-se en cascades, fou d'allò més enriquidor.
 |
| Bolita es troba per la perifèria del Parc Nacional de Corcovado |
El
Parc Nacional de Corcovado és una autèntica joia a nivell mundial de la conservació de la biodiversitat, de fet la
National Geographic Society va arribar a considerar aquesta regió com la biològicament més intensa del món. És sens dubte un dels indrets amb més biodiversitat i conserva el
bosc primari més gran del Pacífic americà. Tot plegat dins de més de 50.000 hectàrees que ocupen una gran part de la
península de Osa.
 |
| Caminant pels límits del Parc Nacional de Corcovado |
De les moltíssimes reserves naturals de Costa Rica, aquesta està considerada com la més valuosa, per això el
restringit control d'accés (s'hi admeten pocs visitants per dia), la obligació d'
entrar amb guia acreditat i els
prohibitius preus per a fer-ho. Seguint aquesta filosofia de fer prevaldre la conservació i evitar la pressió humana, només hi ha un parell de senders habilitats que creuen el Parc i un llarguíssim reguitzell de prohibicions.
 |
| - a veure si no trepitjo cap serp! |
S'estima que en aquesta àrea hi conviuen unes
700 espècies d'arbres, gairebé 2.500 de plantes, unes
10.000 espècies d'insectes,
375 d'aus (18 endèmiques),
124 de mamífers,
71 de rèptils i
46 d'amfibis, moltes d'elles en perill d'extinció. I tot això en una àrea relativament petita! Semblava que seria difícil caminar per
Corcovado sense ensopegar amb tot tipus de bèsties!!
 |
| La selva és espectacular a Bolita |
Nosaltres no vam poder penetrar a les entranyes del Parc i ens vam haver de conformar en recórrer els boscos protegits limítrofs, com el de
Bolita (entrant només una mica al Parc Nacional pròpiament). Els dos dies que vam estar per allí no vam veure tanta fauna com havíem previst, però tot i això... Déu n'hi do! A més a més ens emportem els records d'uns boscos espectaculars i uns paisatges ben salvatges.
Les
helicoines, un tipus de plataner silvestre, són força corrents a Centre Amèrica i donaven una nota de color entre el verd dominant.
Els
termiters de grans dimensions també són força usuals a les selves tropicals. A dins hi viuen, a més a més de la reina, les obreres i els soldats. Tal i com podeu veure a la foto, només tocant el niu suaument ja surt un escamot d'aquests últims a foragitar els intrusos, tot expulsant una
substància química irritant que fa olor de trementina.
 |
| Granota de dard enverinat (Dendrobates auratus) |
També vam poder veure una parella de
granotes de dard enverinat (
Dendrobates auratus), també coneguda com a granota de punta de fletxa o granota verinosa verd i blava, encara que a vegades pugui tenir altres coloracions. Es tracta d'una granota d'hàbits diürns (a diferencia d'altres espècies que vam veure a Tortuguero) molt verinosa, que extreu el seu verí dels insectes verinosos que menja, com ara escarabats o formigues.
 |
| La granota de dard enverinat o punta de fletxa és altament verinosa |
El seu nom comú deriva del fet que els
indígenes empraven el seu potent
verí alcaloide per a sucar les
puntes de les fletxes amb les que caçaven. Igual que en altres animals, la seva vistosa i estrident coloració forma part de l'estratègia per avisar a possibles depredadors de la seva alta toxicitat. D'aquesta adaptació se'n diu aposematisme, o dit d'una altra manera:
cuidadin amb mi!
 |
| La delicada bellesa de la papallona Cithaerias pireta |
Un altra de les espècies que vam fotografiar digna de comentar per la seva delicada bellesa és aquesta espectacular papallona (
Cithaerias pireta), difícil de veure, tant per la
transparència de gran part de les seves ales com pel fet que és poc abundant. Viu a les profunditats de les selves menys pertorbades i és un
bioindicador de la
bona conservació del delicat ecosistema de les selves plujoses tropicals.
 |
| Una de les moltes espècies de papallones del gènere Morpho. |
Una altra papallona espectacular dels boscos tropicals, força més corrent, és la
Morpho blava, de mida força gran i que passa llargues estones parada amb les ales plegades, amagant el color blau metàl·lic de la part superior per passar desapercebuda als seus predadors. Quan arranca el vol i mostra tot el seu color és un
autèntic espectacle. Aquesta que vam fotografiar només tenia un part blava i és una de les moltes espècies de Morpho.
 |
| Un escapadís juvenil de llangardaix centreamericà (Holcosus festivus) |
Vam tenir la sort de veure també un juvenil de
llangardaix centreamericà (
Holcosus festivus), un autèntic festival en moviment, amb una alegre combinació de colors cridaners. Llàstima que no portàvem una bona càmera de fotos i que el bellugadís animal no parava quiet ni un sòl moment, però ja serveix per mostrar el vestit de festa que duu posat.
Al tròpic fins i tot els escarabats porten vestit de festa, com aquest que s'enfilava tronc amunt o aquest estrany ésser que no sabem si pertany al regne de les plantes, dels fongs o... al regne de lo desconegut!!
 |
| - Em sembla que no m'han vist! |
Però no tots els animals són tant llampants sinó que n'hi ha d'altres que són més tradicionals i utilitzen la tècnica del camuflatge per a passar desapercebuts, com ara aquesta granota (
Craugastor stejnegerianus) que està convençuda que no la veiem. La veritat és que el flash en ressalta la silueta, si no costaria prou de veure-la.
A la selva s'ha de mirar sempre on es posen els peus, les mans i... el cap!!
Especialment les mans si a la selva abunden les Ceibes (Ceiba pentandra), ja que es tracta d'un arbre abundant que quan és jove té el tronc cobert de grosses punxes. Es pot arribar a fer molt gran i espectacular i per a molts pobles indígenes està considerat un arbre sagrat, del qual n'utilitzen totes les parts, des del tronc per a fer canoes, el fruit per a menjar, les fulles com a farratge i l'escorça i les flors com a medicaments.
El sender de la reserva de Bolita que havíem elegit es començava a encigalar una mica, però en Ronnie, el canadenc propietari d'aquest tros de jungla protegida, ja ens havia avisat. La veritat és que amb el mapa i la descripció no hi havia pèrdua, de fet havíem d'anar seguint un riu, travessant-lo diverses vegades, passant per cascades i racons d'allò més salvatges i impressionants. Aquí en teniu una mostra...
 |
| Riu avall vam trobar un campament de buscadors d'or |
Baixant riu avall vam trobar un campament, molt bàsic i senzill, construït amb quatre pals i un plàstic. No hi havia ningú, però vam suposar que seria d'alguns dels
buscadors d'or que ens havien dit que encara quedaven per la regió. Viure en aquell indret, encara que fos temporalment, en un cobert tant rústic enmig de la selva, tant lluny de tot i en aquelles condicions, ens va semblar increïble.
 |
| - A que semblem germans? |
De sobte, de dins del bosc ens va aparèixer un individu amb un llarg bastó i un matxet penjat a la cintura. Resulta que era un dels
buscadors d'or que vivia per allí. Vam estar una estona parlant amb ell i, tot i parlar espanyol, se'ns feia difícil d'entendre. Era una persona rude i de poques paraules, de mirada curiosa i inquieta, que ens va semblar a la vegada bondadós i hospitalari. Ens vam fer una foto per immortalitzar el moment, llàstima que quedés borrosa!
 |
| Buscadors d'or. Font: internet |
Aquesta regió de la península de Osa, coneguda com a
Dos Brazos de Rio Tigre, fins fa només
40 anys hi malvivien més de
3.000 buscadors d'or. On abans hi havia baralles de bar, presons i bordells, ara hi ha un petit i tranquil poblet amb menys de
300 habitants. Tot i així encara queda un reduït nombre de buscadors d'or sobrevivint per les lleres dels rius que s'endinsen per les frondoses selves.
 |
| La Montse donant la benvinguda a un nou dia |
L'endemà vam matinar molt per poder veure
sortir el sol des de dalt d'un petit turó. Quan l'astre rei va treure el cap per l'horitzó i va banyar amb els seus raigs daurats la immensitat de la selva, va permetre que, un cop més, que la roda de l'eternitat seguís girant i el miracle de la vida seguís existint. Mentre els éssers de la nit es retiraven al cau, la resta començava una dura jornada per a sobreviure un dia més.
 |
| Caminant per Bolita |
Contents d'haver visitat la selva
Bolita i després d'una bonica excursió matinal, vam agafar el sender de retorn cap a l'endormiscada població de
Dos Brazos i, tot seguit, cap a
Puerto Jiménez, on ens esperaven les bicicletes per reprendre el nostre viatge per Costa Rica. Entre pitos i flautes no havíem pedalat massa aquests últims dies, així que teníem ganes de tornar a muntar els nostres cavalls de ferro.
 |
| Insecte del gènere Anisoscelis |
 |
| La Passiflora és una espectacular flor tropical |
 |
| Creuant amb bicicleta la Península de Osa |
Ens vam acomiadar de
Puerto Jiménez i vam partir cap a la
Bahía Drake, travessant tota la
Península de Osa d'est a oest. Primer vam resseguir tota la costa per una carretera asfaltada ben plana i després vam trencar cap a l'oest per una pista ja no tant plana, però amb uns escenaris de gran bellesa, creuant paisatges solitaris, esquitxats de tant en tant per recents assentaments de colons que lluitaven per guanyar terreny a la selva.
 |
| Pedalant per les entranyes de la selva |
Una selva espessa que dificultava els assentaments humans i que aquests havien hagut de cremar i desforestar parcialment, per poder tenir pastures pel bestiar i terres per cultivar. Actualment, que la selva estava protegida, devia ser difícil viure tant a prop del
Parc Nacional de Corcovado i tota la seva exorbitant quantitat de fauna. De fet un colon ens va explicar que un felí se li havia cruspit totes les gallines!!
 |
| - Collons com puja això! |
A les hores centrals del dia i per si no fes prou calor, quan faltava poc per arribar a
Bahía Drake, se'ns van aparèixer unes rampes amb
pendents del 20% que ens van deixar ben arreglats, molls com una sopa i cansats com un ruc tirant d'un carro costa amunt! Al bell mig de la península de Osa hi feia un sol de justícia, una humitat sufocant i unes temperatures encara més altes que a la costa! Si almenys hagués corregut un bri d'aire...
 |
| Pedalant a prop de Bahia Drake |
Malgrat la intensa calor, pedalar per pla encara ho portàvem prou bé, ja que el mateix vent que generàvem servia per refrigerar-nos una mica. Ara bé,
les pujades a Costa Rica se'ns entravessaven una mica més del que havíem previst i les alforges semblava que pesessin el doble!! I pensar que l'any passat havíem estat pedalant per l'himalaia travessant colls de més de 5.000 metres i no ens havíem queixat tant...
 |
| - Ara em fotria un bon bany! |
Estàvem a principis de març, en plena
estació seca que ells anomenaven "verano", però és que el seu "invierno" coincideix amb l'
època de pluges, molt poc apropiada per a pedalar. De fet, la diferència de temperatures al llarg de l'any és ben poc substancial, doncs Costa Rica és un país
tropical molt proper a l'equador. Sort que a la selva sempre trobes alguna ombra on descansar o un riuet on remullar-te!!
 |
| Arribant en bicicleta a Bahia Drake, a l'oest de la península de Osa |
Finalment vam arribar a
Bahía Drake, a la costa oest de la península de Osa, un llogarret apartat i encara perdut en el temps, que fins fa ben poc, abans que construïssin la pista per on havíem vingut, només era accessible per mar. A partir dels anys 90 s'hi va començar a instal·lar l'ecoturisme i actualment també hi ha forces
cabinas (allotjaments econòmics).
 |
| Una de les platges de Bahia Drake |
Malgrat aquest turisme incipient,
Bahía Drake encara és un
racó perdut, rodejat de boscos tropicals i platges de postal poc visitades que han resistit molt be l'embat del progrés, apartat dels principals centres turístics de Costa Rica i conservant un encant natural autèntic i encisador. Aquí un encara té la sensació que la natura és l'autèntica dominadora i els humans som només uns convidats.
 |
| Arribant a Agujitas (o Drake) centre neuràlgic de Bahia Drake |
Vam arribar a l'únic poble de
Bahía Drake, conegut com a
Agujitas (tot i que en molts mapes també surt com a Drake), i ens vam allotjar en unes
cabinas. Així com l'últim poble on havíem estat, Puerto Jiménez era la principal entrada sud del
Parque Nacional de Corcovado, aquest on estàvem ara era la entrada nord del Parc. La majoria de visitants arribàvem aquí per mar, provinents de la població de Sierpe.
 |
| Platja de Drake, on començava el sender |
El dia següent vam aparcar les bicicletes per a fer una caminada per l'espectacular sender que surt de
Bahía Drake i se'n va cap al sud, tot resseguit la costa, fins a l'entrada del
Parque Nacional de Corcovado, on, tal i com expliquem uns paràgrafs més amunt, feia falta un permís especial que, a part de ser molt car, requeria gestionar-lo uns dies abans.
 |
| Travessant el riu Agujitas, a l'inici del sender |
Realment no hi havia manera de
pedalar més d'un dia seguit! doncs no hi havia etapa que no acabés en algun dels espectaculars parcs naturals del país (on només s'hi podia accedir a peu) i, òbviament, bé és mereixien una visita. La veritat és que caminant pels senders que s'esmunyien per les entranyes dels frondosos boscos tropicals
la calor era força més suportable que pedalant a ple sol per les pistes i carreteres del país!
 |
| Caminant pel Refugio de Vida Silvestre Punta Rio Claro |
Aquest sender que portava fins al Parc Nacional, travessava abans el
Refugio Nacional de Vida Silvestre Punta Rio Claro, un autèntic santuari de bosc tropical primari, on abunden les orquídies, els arbres centenaris atestats de bromèlies o la fauna protegida, com ara les mones esquirol, els jaguars o els óssos formiguers gegants. Vaja, un autèntic paradís que no ens podíem perdre.
Una vegada més, un sender d'una reserva natural costariquenya ens va captivar d'allò més. No només per la poca gent que hi vam trobar, sinó, sobretot, per la
extrema bellesa dels seus paisatges, doncs el camí combinava per igual
solitàries platges tropicals amb trams de
frondosa selva plujosa. Malgrat tot, mai estàvem sols, doncs esquadrons de pelicans sobrevolaven les platges i els guacamais i monos caputxins ens espiaven des de dalt de les copes dels arbres.
 |
| La Montse prenent el sol a la desembocadura del Rio Claro |
Nosaltres volíem arribar fins a
San Pedrillo, l'entrada nord del
Parc Nacional de Corcovado, però vam caminar fins aproximadament la meitat, uns
8 quilòmetres del sender litoral que creua el Refugio Nacional de Vida Silvestre Punta Rio Claro. Vam arribar fins a una preciosa llacuna formada per la desembocadura del Rio Claro, un indret solitari d'aquells recordes per sempre més, on després d'un bon bany, vam retornar pel mateix camí.
Tot seguit us deixem algunes estampes que testimonien la bellesa de les moltes platges i racons que creuava el sender litoral.
 |
| A veure si veieu el Basilisc!!! |
 |
| - Fins la propera Bahia Drake, ens tornarem a veure! |
El dia següent ens vam acomiadar amb certa tristesa de la
Península de Osa i de la
Bahía Drake, del seu tarannà assossegat i tranquil i, sobretot, de la extraordinària bellesa dels seus paisatges naturals. Tota la península restava encara al marge del progrés i desenvolupament de la resta de la costa oest del país i restava com un paradís salvatge, dins del paradís natural que ja és Costa Rica en general.
 |
| Marxant de la Bahia Drake |
La única manera de sortir d'allí, a part de la polsegosa i llarga pista per la qual havíem vingut, era mitjançant unes
llances taxi que cada matí sortien de la platja i navegaven a través del mar fins a la desembocadura del riu
Sierpe, per remuntar-lo després fins a la població amb el mateix nom. Així que ja ens teniu novament carregant les bicicletes dins de la petita embarcació i partint en busca de nous paisatges.
 |
| L'espectacular Humedal de Sierpe (Font: Internet) |
La llanxa va remuntar el
riu Sierpe durant 30 quilometres, travessant de nou una altra àrea protegida: el
Humedal Nacional Térraba-Sierpe, un extens laberint de meandres i boscos inundats amb les extensions més grans de manglars de tot Costa Rica. Es tracta d'una planura pantanosa que poc a poc va sent reblida pels sediments transportats pel riu i que proporciona un hàbitat molt poc alterat a moltes espècies d'animals.
 |
| Boscos de mangles a la riba del riu Sierpe |
Mentre la llanxa remuntava els meandres del
riu Sierpe podíem observar els interminables
boscos de de mangles, refugi ideal per gran quantitats de peixos, rèptils, petits mol·luscs i moltes aus, algunes de les quals nidifiquen en aquests hàbitats poc pertorbats. Ens vam quedar amb les ganes de llogar un bon guia i perdre'ns amb una petita embarcació de rems pels innumerables i laberíntics braços del riu.
 |
| Desforestació de selva per plantar palma (Font:internet) |
Una vegada a la població de
Sierpe, vam muntar de nou les alforges sobre les nostres muntures i vam prosseguir el nostre viatge ciclístic, ara cap al nord, travessant centenars d'hectàrees de
plantacions de palma sobre un terreny guanyat amb la desforestació de la selva, un monocultiu molt qüestionat per la seva poca sostenibilitat i respecte al medi ambient. Podeu trobar més informació a
www.ecoportal i a
www.ecologistasenaccion
 |
| Pedalant per la Costanera Sur de Costa Rica |
Pocs quilòmetres més al nord ja vam enllaçar amb la
Ruta 34, oficialment
Carretera Pacífica Fernández Oreamuno, encara que és molt més coneguda amb el nom de
Costanera Sur, ja que discorre paral·lela i propera a la costa del pacífic. Malgrat que és una carretera força recent (l'últim tram es va finalitzar l'any 2010), representa un
eix de comunicació important, sobretot pel desenvolupament turístic d'aquesta costa.
 |
| - Me'n torno a la Península de Osa! |
Tot i que la
Costanera Sur tenia molt menys trànsit que la
Inter-Americana (o
Ruta 2, que discorria paral·lela però més al nord), en tenia més del que ens hagués agradat, però no vam trobar la manera d'evitar-la, doncs no hi havia vies alternatives ni carreteres secundàries. Com trobàvem a faltar la tranquil·litat d'alguns trams de la costa del Carib o l'endormiscada i perduda Península de Osa!!
 |
| Les bicis esperant-nos sota un cocoter, a la platja Ventanas |
La
calor seguia sent
molt intensa, però al ser una carretera força plana i de bon rodar, el mateix vent que provocàvem al pedalar feia que fos més suportable. A més a més, a mig camí sempre trobàvem
alguna bona platja on descansar i refrescar-nos una mica, encara que al estar a prop de la carretera no eren tant solitàries i tranquil·les com les que havíem vist pels senders de les reserves protegides que havíem visitat.
Destaquem la
Playa Ventanas, singular no només per la seva bellesa, sinó pels dos túnels naturals que quedaven descoberts amb la marea baixa i que comunicaven les aigües de la badia amb les del mar obert.
 |
| Vista aèria del cor del Parque Nacional de Manuel Antonio (Font: internet) |
Després d'un parell de dies de pedaleig per les avorrides rectes de la
Costanera Sur, vam arribar a la ciutat de
Quepos, on vam visitar el
Parque Nacional Manuel Antonio. Malgrat ser un dels parcs
més petits de Costa Rica, és també un dels
més visitats, tant per la seva ubicació, propera a localitats molt turístiques, com per la facilitat amb la que es pot observar gran quantitat de fauna.
 |
| La Montse a la platja Manuel Antonio |
Malgrat la
gran afluència turística del parc, a diferència d'altres que havíem visitat, creiem que és de
visita obligada, no tant sols per la gran
biodiversitat que conté, sinó també per la
salvatge bellesa de les seves selves que es desplomen sobre el mar i, sobretot algunes de les platges més escèniques i pintoresques de Costa Rica, exuberants de vegetació, amb una sorra ben blanca rodejada de cocoters i una aigua cristal·lina.
 |
| -I com hi pugen les mones aquí? |
El parc és una autèntica illa de vida salvatge enmig d'una àrea sotmesa a força pressió agrícola i a un fort desenvolupament turístic. Fou creat l'any
1972 i compta amb gairebé dos mil hectàrees de superfície terrestre que, com tants altres parcs de Costa Rica, s'està recuperant de la tala selectiva de temps passats. Malgrat aquest fet, el
Parque Nacional Manuel Antonio conté taques de bosc primari molt ben conservat que són l'hàbitat d'espècies protegides en perill d'extinció, com ara el
mono tití o mono esquirol (
Saimiri oerstedii), nom que li ve donat pel fet que dorm amb la cua enroscada com un esquirol.
 |
| Un mono esquirol o tití (Saimiri oerstedii) |
 |
| Un parell de confiats Cérvols Cua Blanca (Odocoileus virginianus) al PN Manuel Antonio |
El primer que vam pensar al veure aquesta afluència de visitants al parc de
Manuel Antonio, va ser que amb tanta gent costaria bastant de veure fauna i que aquesta s'amagaria als indrets més recondits del parc. Res més lluny de la realitat. Suposo que aquesta afluència continuada des de fa tant anys ha fet que
molts animals s'acostumessin a la presència humana i li perdessin la por, provocant que sigui probablement el parc on és més fàcil observar-la.
 |
| Camí habilitat del parc |
El parc té una xarxa de petits camins habilitats dels quals no en pots sortir i, per tant, l'exploració i el senderisme estan
molt limitats. Però malgrat això i malgrat l'aglomeració de turistes, creiem que
val molt la pena visitar-lo, de fet, després de caminar pels senders principals vam agafar-ne algun de més secundari i estàvem gairebé sols (també hi devia fer que era a última hora i estaven a punt de tancar el parc).
Bé, al parc de
Manuel Antonio sol, sol... no hi estàs mai!!
 |
| - Dame "argo" |
 |
| Un grup de Mapaches "patrullant" la selva |
A més a més dels
monos Cara Blanca o Caputxins (
Cebus capucinus), un altre mamífer molt corrent al parc i fàcil de veure és el
Mapache menjacrancs (
Procyon cancrivorus), un espavilat mamífer amb una bonica cua ratllada i amb un característic antifaç negre a la cara. Acostuma a "patrullar" el parc en petits grups en busca d'aliment.
 |
| - A veure si no em veuen... |
És un animal
curiós i atrevit que s'ha acostumat a la presència humana i es deixa veure amb facilitat. La seva dieta es basa en crancs i mol·luscs, si més no abans, perquè ara ha descobert que és més senzill intentar manllevar el menjar de les motxilles dels turistes despistats. Així que si aneu a Costa Rica... vigileu amb
el lladre de l'antifaç!!
 |
| Un enfeinat Agutí Centreamericà (Dasyprocta punctata) |
Molt més tímid i fugisser és aquest rosegador d'uns 3 kgs de pes i mig metre de cos anomenat
Agutí Centreamericà (
Dasyprocta punctata) que és passa el dia remenant entre la fullaraca buscant fruits i llavors de tota classe. Sense saber-ho és un
gran jardiner, ja que té la costum d'amagar llavors enterrant-les per tot arreu en previsió d'èpoques difícils, moltes de les quals queden oblidades sota terra.
 |
| Un bonic exemplar d'Iguana Ratllada (Ctenosaura similis) |
Malgrat semblar una estàtua petrificada, la
Iguana Ratllada (
Ctenosaura similis) és un rèptil capaç de moure's ràpidament i usar la seva llarga i potent cua per a defensar-se. De fet es creu que és el
rèptil més veloç de la terra, així que s'ha de mirar de mantenir-li les distàncies!!
 |
| Un insecte fulla pensant-se que és un insecte escorça |
Però no tots els animals espectaculars són de mida gran o mitjana, també hi ha insectes molt peculiars, com ara aquest curiós
insecte fulla, que anava una mica despistat, doncs si s'hagués camuflat entre les fulles de ben segur que no l'haguéssim vist, en canvi, plantat enmig del tronc de l'arbre era ben fàcil de detectar. Va tenir sort que la Montse i jo no mengem insectes!
 |
| Formigues talladores de fulles de la tribu Attini |
Uns insectes més petits però també molt impressionants són les formigues talladores de fulles de la tribu
Attini, que s'alimenten d'un
fong que neix dintre de les seves
súper colònies subterrànies, que poden fer
centenars de metres i tenir
milions d'individus. Per alimentar aquests jardins de fongs que tenen dins de les colònies transporten sense parar
trossets de fulles que elles mateixes tallen i que aprenen a escollir segons la reacció del fong.
 |
| -Hola! Que em veieu? |
I no podia faltar un dels animals estrella de Costa Rica!!
Es tracta d'un
Peresós de tres dits (
Bradypus variegatus), un simpàtic mamífer emparentat amb l'ós formiguer que viu ben camuflat a les copes dels arbres. Tot i ser força comú a les selves de Centreamèrica, és bastant
difícil de veure, doncs és un animal molt tímid i amagadís. El nom de peresós li ve donat per la extrema lentitud dels seus moviments.
 |
| Platja de Manuel Antonio |
Malgrat no tenir l'encant associat a la remota solitud i a la sensació d'estar perduts en un racó de món que vam tenir en moltes zones dels parcs de la
costa caribenya o de la
Península de Osa, el
Parque Nacional de Manuel Antonio ens va deixar també molt bon sabor de boca, per la bona conservació de les seves selves, la exuberància de la fauna i la bellesa de les seves platges. Aprovat amb bona nota!
 |
| Posta de sol a la platja Espadilla Sur (PN Manuel Antonio) |
 |
| Pedalant per la Costanera Sur (o Ruta 34) |
Després de visitar aquest parc vam tornar a muntar les nostres bicicletes per a realitzar la que vam decidir que fos l'última etapa ciclista, des de
Quepos fins a
Jacó. Un nou tram de la
Costanera Sur (o Ruta 34) sense interès, entre dues localitats massa turístiques pel nostre gust, on mancava l'encant que havíem trobat en d'altres indrets més remots de Costa Rica.
 |
| Parada tècnica per rebaixar temperatura |
Per fugir de la
calor extrema i recuperar forces, de tant en tant havíem de fer parades tècniques en garitos on refrescar-nos amb sucs de fruita, gelats, smoothies o qualsevol altra substància capaç de fer-nos recuperar líquids i baixar algun grau del nostre recalentat organisme.
 |
| - falta molt? |
Pedalar tot el dia sota un sol abrasador per aquesta monòtona carretera asfaltada sense possibilitat d'agafar cap pista secundària no resultava massa encoratjador. Les carreteres principals no tenen l'encant paisatgístic ni aquell punt d'aventura que sempre busquem en els nostres viatges cicloturístics
 |
| En bicicleta per la Playa Hermosa |
Encara sort que, poc abans d'arribar a
Jacó, ens vam poder escapar algun moment de la Ruta 34 per poder fer algun tramet pedalant per la llarga i solitària
Playa Hermosa, molt coneguda pels
surfistes d'alt nivell (i poc adequada per als novells degut a les fortes corrents). Sortosament per a nosaltres aquell dia no feia gens de vent i vam poder gaudir de tota la platja per a nosaltres, amb bany inclòs i tot!
 |
| Panoràmica de Jacó, punt final de la nostra ruta cicloturística |
Per això, a l'arribar a Jacó vam decidir agafar un bus fins a
San José, per acabar de tancar el bucle i finalitzar la
volta circular a Costa Rica i Panamà. Vam fer bé, doncs a mesura que ens apropàvem a la capital el
paisatge perdia interès i el
trànsit augmentava considerablement. Així també guanyaríem temps per a visitar alguns indrets del país que no ens volíem perdre.
I aquí es va acabar el nostre periple ciclista per Costa Rica i Panamà. Sense dubte
els paisatges més espectaculars no els vam fer sobre la bicicleta, sinó
caminant pels Parcs Nacionals i Naturals (on no s'hi podia entrar amb la bicicleta), però aquesta ens havia permès enllaçar-los a ritme de pedal i
assaborir així tots els matisos del país, apreciant cada detall (i cada un dels graus de l'escala celsius!).
Havíem conegut a fons les costes atlàntiques i pacífiques de Costa Rica (i part de Panamà) però ens quedava pendent l'enorme i igualment interessant part central del país, així que dedicaríem els pocs dies que ens quedaven a veure alguns dels
impressionants volcans d'aquest espectacular país anomenat amb molt encert Costa Rica. Ens voleu acompanyar?
 |
| - Ens voleu acompanyar? |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada