INFORMACIÓ PRÀCTICA

Aquí no pretenem escriure una guia turística sobre Costa Rica i Panamà, doncs de ben segur que a internet mateix podeu trobar informació molt més completa i detallada de la que us podríem oferir. El nostre propòsit només és intentar donar un cop de mà a tothom qui es vulgui aventurar a pedalar per aquest indret i compartir informació i suggeriments que creiem que poden resultar interessants a l'hora de preparar el viatge.

Recorregut

Volta a Costa Rica i Panamà

La Montse i jo vam agafar un vol d'anada i tornada a Sant José, capital de Costa Rica, i vam estar rodant per aquest país i Panamà durant un mes, concretament des de mitjans de febrer fins a mitjans de març del 2015. Vam fer una volta circular alternant dies de pedaleig amb excursions a peu per les nombroses reserves naturals d'aquests dos paisos de Centreamèrica.

Recorregut que vam fer per Costa Rica i Panamà

Vam començar de Sant José i vam saltar la Cordillera Central cap a l'est fins al Mar Carib, on vam anar resseguint la costa cap al sud fins creuar a Panamà. Després de visitar l'arxipèlag de Bocas del Toro, vam tornar a saltar la Cordillera, ara fins a la costa del Pacífic, per remuntar-la cap al nord fins a tornar a Sant José. Aquí vam agafar un bus cap al nord per anar a visitar els volcans Poas i Arenal, finalitzant així el nostre viatge.

Mapa de relleu de Costa Rica i Panamà

Vam rodar bàsicament per la perifèria, evitant així l'abrupta i muntanyosa regió central. Comparant amb els 1.500 o 2.000 quilometres d'altres viatges, aquesta vegada pedalant vam fer només 540 quilòmetres i uns 4.000 metres de desnivell positiu acumulat, ja que vam fer força trams en barca o piragua per rius i mar, altres en bus per evitar el trànsit i força quilometres a peu pels nombrosos parcs nacionals.




Quan anar-hi

Al Pacífic, la temporada seca garanteix un bon clima per pedalar

De manera general podríem dir que la millor època per a visitat Costa Rica i Panamà és la temporada seca, del desembre fins a l'abril, que ells anomenen estiu (encara que geogràficament seria incorrecte doncs ambdós països es troben la l'hemisferi nord, com nosaltres). Aquests mesos són encara més recomanables si es viatja en bicicleta, ja que com es sabut els cicloturistes i la pluja no ens portem massa bé.

Cel amenaçador a la costa del Carib

Els termes estació seca (del desembre a l'abril) i estació humida (del maig al novembre) són correctes sobretot per la costa del Pacífic, perquè a la costa del Carib (a l'Atlàntic) hi plou de manera més repartida durant tot l'any i realment no podem dir que hi hagi una estació seca. Tot i això al Carib a nosaltres només ens va ploure el dia que hi vam arribar i alguna vegada durant la nit.

- Quina calor!!

Durant l'estació seca és quan el termòmetre puja més (per això en diuen estiu). Tot i que la variació és petita, al començament de l'estació seca és quan fa menys calor, i a finals és quan més escalfa el sol, per tant, si podeu elegir els millors mesos per a pedalar són desembre i gener. De totes maneres, no us feu il·lusions, doncs si alguna cosa teniu garantida durant tot l'any, és la forta calor!!!





Estat de les carreteres i trànsit

Les pistes interiors són dures per al cicloturisme

L'estat de les carreteres, en general, és prou bo per a la bicicleta. El problema, més que l'estat, és que a l'interior la orografia (i les carreteres!) és molt abrupta i les pendents són molt dures per al cicloturisme amb alforges. Les carreteres litorals són més suaus, però n'hi ha poques i per tant costa trobar carreteres secundàries o pistes alternatives.

Arribant a la frontera amb Panamà

La carretera Inter-Americana (o Ruta 2) s'ha d'intentar evitar, doncs és l'eix vertebrador del país i té un trànsit considerable, sobretot de camions. La Costanera Sur (Ruta 34) també té trànsit, tot i que força menys. Les carreteres del Valle Central (on hi ha la majoria de població) també s'han d'evitar a ser possible, en canvi, les vies de comunicació de la costa del Carib són bastant més tranquil·les.






Visats i Salut (escrit el 2015)



Per sort, els europeus no necessitem VISA per entrar a Costa Rica o Panamà i tenim dret a romandre-hi un màxim de 90 dies, o sigui que ens estalviarem calés, temps i mal de caps. Tant sols haurem de portar un passaport vàlid.

Els europeus tampoc necessitarem cap vacuna obligatòria per entrar a ambdós països. És recomanable però estar al dia amb les del calendari oficial de vacunacions i, com a la majoria de països tropicals, cal prendre mesures contra les picades de mosquits, sobretot a les zones més selvàtiques, doncs és possible contraure la malària, encara que la probabilitat és força baixa, sobretot durant l'estació seca. El Dengue i el Chikungunya són dos malalties, també transmeses per la picada d'un mosquit, que durant el 2015 van anar en augment i que, si no s'acudeix a un centre hospitalari, poden arribar a ser força greus. Les habituals mesures contra les picades de mosquit seran suficients, però hem de tenir en compte que els que provoquen aquestes últimes malalties són d'activitat diürna.
Costa Rica i Panamà són dos dels països més desenvolupats de l'Amèrica Central i les mesures higièniques en general són bastant bones, així doncs una mica de sentit comú serà suficient per a no contraure malalties ni infeccions.
Ah! i no oblidem una crema de protecció solar força alta, recordeu que estarem a prop de l'equador!




Seguretat


Costa Rica és un país segur. De fet està considerat com el país més segur de Centreamèrica. Evidentment, com a tots els països, cal prendre algunes precaucions i fer ús del sentit comú, però reiterem que és un país segur. Potser els indrets amb un índex de delinqüència més alt són les afores de San José, la capital, i Puerto Limón, sobretot al caure la nit.

- A veure que hi porten aquest parell aquí dins...

Als indrets més turístics i massificats, així com les parades d'autobús, també cal vigilar amb els carteristes, encara que en cap moment vam tenir la més mínima sensació d'inseguretat. Potser els "pispes" amb els que més haurem de vigilar són els monos carablanca o caputxins, àgils i tafaners, sempre disposats a regirar-nos la motxilla si ens despistem un moment!!

- A veure si no em veuen...

Als llocs on els animals estan més acostumats a la presència humana, quan ens fem un banyet no només haurem de vigilar amb els monos carablanca, sinó que també haurem d'estar a l'aguait dels mapaches, uns lladregots amb antifaç inclòs i amb un olfacte molt fi. 

Menjar

A Costa Rica els petis restaurants s'anomenen Soda

La veritat és que el menjar de Costa Rica no és massa original i és força repetitiu. A les ciutats i als indrets turístics pots trobar una bona gamma de plats i cuina més elaborada, però als pobles petits i als bars de carretera només vam trobar petits restaurants locals, que allí s'anomenen Soda, i on bàsicament servien "frijoles con arroz".

Un Gallo Pinto amb pollastre, plàtan fregit i amanida

Efectivament, l'arròs amb fesols és sens dubte el plat nacional. Els pots trobar sols o junts, barrejats o separats, però estan a tot arreu. A nosaltres, com a ciclistes, ja ens anava prou bé, doncs són prou contundents i calòrics i, a més a més, també són bastant econòmics. L'esmorzar típic del país és diu Gallo Pinto i, com no podia ser d'altra manera, els seus ingredients són arròs i fesols, ben fregits i barrejats i moltes vegades acompanyats d'ous i plàtan fregit.

Casado amb carn, ous, amanida i "papas fritas"amb pastanaga

El dinar típicament costa-riqueny i omnipresent per tot el país, s'anomena Casado, i novament està basat amb els mateixos ingredients (arròs i fesols) encara que aquesta vegada no van barrejats, sinó que es serveixen per separat dins del mateix plat. Normalment també s'acompanya de plàtan fregit, ou i algun ingredient més, depenent de si és un Casado con carne, con pescado, etc.

Casado "dissimulat" acompanyat d'una fajita i amanida

Com veieu l'esmorzar i dinar són bastant semblants, tot i que a vegades, per enganyar la vista, l'arròs pot tenir un color diferent (taronja en aquesta cas) i els fesols poden estar passats pel turmix, encara que segueix sent més del mateix. De totes maneres, a cada Soda els casados tenien el seu toc personal, com en aquest local on anava acompanyat d'una "fajita" de pollastre.

Un deliciós peix fresc del carib 

Al llarg de la costa també és fàcil trobar peix, moltes vegades fresc, cuinat de diferents maneres (una d'elles, com no podia ser d'altra manera, és amb arròs i fesols, en forma de Casado). El peix també és força comú trobar-lo en forma de Ceviche, és a dir, cru i macerat amb suc de llimona, ceba i altres ingredients, com ara coriandre, pebre o all.

Sempre quedaran els espaguetis...

Un altre plat típic és la Carne Mechada, carn de vedella cuinada amb salsa i esmicolada en fibres, o les empanades, típiques també de la gastronomia de Costa Rica, que poden ser de moltes coses, com ara de l'esmentada carne mehcada. I si no us convenç res d'això, a molts indrets trobareu també cuina internacional, com ara la cosmopolita pizza o espaguetis. 

La costa caribenya té uns matisos culinaris diferents, encara que els ingredients estrella segueixen sent els mateixos. A que ja sabeu a que ens referim? Exactament! L'arròs i els fesols! Val a dir que en aquesta costa els plats adquireixen un sabor més exòtic, ja que hi ha una gran influència de la cuina indígena i, sobretot, l'afroamericana. Això es nota especialment amb la utilització del coco i els seus derivats (com la llet de coco), i altres ingredients, com el xili panameny, el marisc o el curry, dotant a la cuina atlàntica de Costa Rica i Panamà d'uns sabors molt especials.

Als petits bars o Sodas sempre trobareu un sucs o batuts de fruita per refrescar-vos

De totes maneres, els que viatgeu en bicicleta, tampoc us feu massa il·lusions, ja que a molts dels restaurants de carretera o de pobles petits, trobareu poca cosa més que els Casados o Gallo Pintos, sort que Costa Rica i Panamà són països tropicals i la fruita creix per tot arreu, així que sempre trobareu sucs o batuts per refrescar-vos.

Dormir

Una dels molts racons idíl·lics per acampar

A Costa Rica i Panamà és molt fàcil trobar allotjaments, fins i tot fent curtes etapes en bicicleta. Si més no al llarg de les seves costes, ja que estan plenes d'espais naturals protegits i infraestructures turístiques. També hi ha molts espais solitaris i racons ben tranquils d'una bellesa espectacular, molt apropiats per acampar.

Una de les moltes cabinas on vam dormir

Nosaltres portàvem tenda però no la vam fer servir mai, ja que al final vam acabar dormint sempre en cabinas, que és com allí s'anomenen els petits allotjament per a motxillers. Suposo que bàsicament fou per comoditat, ja que amb aquella xafogor cada dia acabàvem enganxosos, suats i plens de pols, i una bona dutxa i un bon sopar era un premi merescut i desitjat.

- Ei Bob, com anem tio. M'arreglaries el preu per passar la nit?

Un altre motiu és que es feia de nit abans de les 6 de la tarda i el sol no apareixia de nou fins per allà les 6 del matí. Nosaltres portàvem una tenda molt lleugera, però molt petita també, i passar-nos 12 hores en aquella llauna de sardines tampoc ens feia massa il·lusió. Si haguéssim pogut plantar la tenda en alguna platja i marxar a voltar per algun poble sense patir per que ens la robessin, segur que haguéssim acampat més.

Les cabinas són els allotjaments més habituals a Costa Rica

El preu de les cabinas més econòmiques acostumava a rondar entre els 30 i 40 $ per habitació doble, tot i que també n'hi havia per 60, 70 o més dòlars, sobretot en els llocs més turístics. En alguns indrets també abundaven els allotjaments d'alt nivell, lodges o resorts amb l'etiqueta d'ecològics o de turisme rural i a uns preus desorbitats.







Bicicleta i equipatge

La majoria del viatge transcorregué per carretera o pistes en bon estat

En tots els viatges anteriors, si volíeu realitzar un itinerari semblant al nostre, sempre us hem recomanat una bicicleta de muntanya. En aquest viatge, en canvi, una bicicleta més híbrida i no tant de muntanya també creiem que seria apropiada, ja que (també a diferència dels altres viatges) la majoria del recorregut fou sobre carreteres asfaltades o pistes en bon estat.

La relació de marxes de la btt permet ascendir fortes pendents amb alforges

Malgrat tot, nosaltres seguim preferint una bicicleta de muntanya, per la seva polivalència, fiabilitat, robustesa i per la seva relació de marxes, que permet ascendir fortes pendents amb el pes de les alforges. Mai saps ben bé el que et trobaràs i aquestes bicis responen bé en qualsevol terreny, només cal que les cuidis una mica.

Durant la ruta sempre trobes algun imprevist

Aquesta ruta no és tant exigent com, per exemple, quan vam travessar l'Himàlaya indi (Himalaya Indi en Bicicleta) i, a diferència d'allà, a Costa Rica o Panamà és més fàcil trobar algun recanvi concret, però tot i així quan viatges sempre trobes imprevists i, per tant, cal portar la nostra bici en bones condicions i les eines imprescindibles per a les reparacions més habituals.

Per viatjar preferim bicicletes sense suspensió posterior

Així doncs és important també no portar una bici molt complexa tecnològicament, no només per no cridar l'atenció dels amics de lo aliè, que també, sinó per poder resoldre més fàcilment les avaries que ens puguin sorgir. Per això nosaltres preferim portar una btt sense suspensió posterior, per fiabilitat i per que en una doble resulta més complicat ficar-hi alforges.

El fre de disc garanteix una bona frenada encara que portis pes

Seguint amb la mateixa filosofia tampoc és massa recomanable portar frens hidràulics, ja que qualsevol entrebanc mecànic pot suposar un autèntic mal de cap. Jo portava frens de disc mecànics i en vaig quedar molt content, ja que frenen força més que els cantilever o v-brake i quan es va ben carregat i cara avall s'agraeix. El seu funcionament és ben senzill i l'únic que s'ha de preveure és portar unes pastilles de recanvi.





No és necessari realitzar masses modificacions a una bicicleta de sèrie, tot i que nosaltres fem les següents:
- posar un seient més ample i còmode que el que utilitzem habitualment.
- posar punys ergonòmics.
- posar un cavallet per no haver de deixar la bici al terra o mal recolzada.
- posar un segon porta bidó, un petit parafangs i un porta mapes.
- portar pedals convencionals amb estreps (però sense la cinta dels estreps)

Els pedals convencionals són més polivalents

No portar pedals automàtics és molt personal i depèn de la filosofia de viatge que es tingui. Si es fa un viatge curt, amb un ritme intens i poques parades, potser valdrà la pena portar pedals automàtics, però nosaltres parem bastant, ja sigui per visitar un poble, menjar en algun xiringuito o simplement parlar amb la gent o fer fotos. Ens resulta més còmode portar pedals convencionals i, a més a més, amb un parell de bambes en tenim prou per a tot. 

La posició de conducció ha de ser còmoda

La mateixa filosofia seguim amb la roba i en portem de molt polivalent, de manera que al baixar de la bici no semblem astronautes i no cridem massa l'atenció. Les hores que passem sobre la bicicleta són moltes així que la posició de conducció també hauria de ser còmoda. En aquest sentit és molt recomanable portar manillar de doble alçada i una potència curta, amb un angle ben obert, que no ens faci estar amb el tronc massa inclinat.

No és mala idea portar el quadre protegit

Tampoc és una mala idea portar algunes parts del quadre de la bici ben protegit ja que, en aquests viatges, sempre acaben en un moment o altre amuntegades sobre la baca d'un autobús o... com es pot veure a la foto... dins d'una llanxa motora a tota velocitat saltant per sobre les onades!!

A l'hora d'omplir l'alforja... cada gram és important!

És molt important a l'hora d'omplir les alforges mirar de minimitzar al màxim el pes. Aquest és un punt clau per poder gaudir plenament d'un viatge en bicicleta, especialment si es preveu pedalar per pistes i terrenys variats. No sempre és fàcil, sobretot si es vol dormir en tenda. Per sort, el clima tropical permet de deixar la roba d'abric a casa!






I per acabar... el més important!!



Bé, ara ja només falten les ganes de pedalar i la motivació! La veritat és que viatjar amb bicicleta és dur, la exigència física és alta i les incomoditats són moltes, però les experiències viscudes, la relació amb el paisatge i el tracte amb la gent compensen sobradament, si més no al final del viatge, quan ho valores tot en conjunt, doncs hi ha moments de mal temps, de problemes mecànics o de cansament infinit que et preguntes que collons hi fas allí.
Però tal com diuen, tot el que no mata et fa més fort, així que amb voluntat, improvisació, capacitat d'adaptació i una mica de sort, tot s'acaba superant.
El fet de no saber moltes vegades a on acabaràs el dia, si dormint en un alberg, a la tenda o a casa d'algú, també té el seu encant i, a més a més et fa veure com viatjar en bicicleta desperta la simpatia de molta gent senzilla que et veuen, no com un turista pretensiós, sinó com algú proper amb qui petar la xerrada.

Dependre totalment del temps i de la gent, de la seva bona voluntat i hospitalitat, t'obliga a ser humil i a anar sense fums per la vida (en bici mai més ben dit!), sobretot quan tens algun problema (mecànic, de salut o de mal temps) i estàs perdut enmig del no res, ja que sempre apareix algú disposat a donar-te un cop de ma a canvi de res. Donar i rebre sense diners sempre enriqueix, al que dóna i al que rep, i potser és per això que viatjar en bicicleta et fa sentir tant ric sense portar gaire diners.

Paisatges grandiosos que no imaginaves, que probablement no tornaràs a veure mai, però que quedaran gravats a la retina per sempre més i que, potser, faran possible que alguna nit des de casa, a molts quilometres de distància, puguis reviure aquell instant tant sols tancant els ulls, mentre un somriure dolç se't dibuixa a la cara.

Cada dia és una nova i petita aventura on el paisatge transcorre a un ritme assimilable per la nostra ment, els fets i les imatges es poden anar digerint sense presses, assaborint els petits moments que ens regala el viatge. Aquests petits grans instants són els que et recorden que... la vida no es mesura per les vegades que respires sinó pels moments que et deixen sense alè...

I si em permeteu citar un tros del pròleg que vaig escriure al llibre Alta Ribagorça, 17 excursions en Btt: "Tot viatge físic és també un viatge interior, doncs no es tracta d’anar quan més lluny millor sinó de fer-ho amb els ulls ben oberts i l’ànima com una esponja, capaç d’absorbir tots aquells detalls que la nostra curiositat és capaç d’apreciar. I viatjar es pot fer per terres exòtiques de regions llunyanes però també per mil indrets fascinants del nostre petit país i, fins i tot, pels suburbis de la nostra ciutat. El viatge en totes les seves formes i dimensions pot ser molt enriquidor, dependrà sobretot de la nostra actitud."
Per això us animo a posar el rumb cap allí on indiqui aquell explorador que tots portem a dins i a viure el present amb tota la intensitat.

Au doncs, és l'hora de preparar la motxilla, muntar el cavall de ferro i sortir a explorar!

Només depèn de vosaltres.