PANAMÀ


El nostre pas per Panamà fou força efímer i poques diferències vam poder captar respecte Costa Rica. Potser el que més ens va cridar l'atenció fou el major nombre de comunitats indígenes vivint en poblats tradicionals escampats a banda i banda de la carretera que travessava les selves del nord oest del país. Bàsicament vam pedalar per la exuberant província de Bocas del Toro, visitant l'arxipèlag homònim que, malgrat l'excés de turisme, ens va semblar d'una bellesa extrema i d'ineludible visita. Un autèntic paradís terrenal.



En blau el trajecte que vam fer per Panamà
Del mes sencer que vam estar viatjant només vam invertir 4 dies en Panamà. No és pas que en tinguéssim res en contra, sinó que l'objectiu d'aquest viatge era donar la volta a Costa Rica. Per motius geogràfics i, de pas, per enriquir la travessa, vam saltar també a Panamà per acabar de tancar el cercle. Val a dir també que per raons tècniques i de trànsit, vam tirar força de bus i d'autoestop, amb lo qual vam avançar més.




Pedalant per Panamà
Un cop travessada la frontera i després de pedalar per les verdes planes de la conca sedimentaria formada entre les rius Sixaola y Changuinola, la carretera es va endinsar en una zona muntanyosa esquitxada de poblats indígenes. El que havia estat pla es va convertir en uns tobogans de rampes que, sota una intensa calor i humitat, ens van fer suar de valent. Ja somiàvem en arribar a les platges i poder-nos premiar amb una capbussada!




Pedalant entre comunitats indígenes del nord oest de Panamà
Igual que a Costa Rica, en aquesta regió de  Panamà ens vam trobar que només hi havia una sola carretera i no hi havia la possibilitat d'anar per carreteres secundàries. Sort que per aquest sector caribeny de costa panamenya el trànsit era molt escàs, a diferència de la costa del Pacífic. De fet aquesta regió dominada per selves i muntanyes i habitada per comunitats indígenes, quedava força apartada del progrés i desenvolupament de gran part de Panamà.



A Panamà hi viuen uns 300.000 indígenes

Es calcula que a Panamà hi ha al voltant d'uns 300.000 indígenes, aproximadament un 10% de la població. Aquests s'agrupen en unes 7 ètnies indígenes que viuen dins de 5 comarques que representen el 20% del territori del país, a més a més, aquests últims anys, el govern ha anat incorporant lleis que reconeixen els drets d'aquest pobles, mirant de protegir la seva cultura i tradicions.




A Panamà hi ha set ètnies d'indígenes
Aquests pobles no reconeixien tradicionalment els governs estatals i les normes fora de la comunitat, però actualment compten amb lleis i formes d'organització acordades amb l'estat recopilades en Lleis Comarcals per a cada comarca indígena. Malgrat tot, la marginalitat i la pobresa amb que moltes vegades viuen, empeny a molts d'ells a migrar de les àrees protegides on viuen cap a zones urbanes, on sobreviuen encara amb més marginalitat.



Bocas del Toro. En blau recorregut en bicicleta i vermell en barca
Quan després de 75 quilòmetres (des de Manzanillo, Costa Rica) i 700 metres de desnivell positiu de tobogans d'asfalt, vam arribar a la població costera d'Almirante, de cop van desaparèixer els indígenes i tot era població afroamericana. Es notava que estàvem de nou davant del mar Carib! Aquí ens vam embarcar de nou en una barca-taxi que en poc més de 20 minuts en va portar fins a l'arxipèlag de Bocas del Toro.




Arribant a Colón, l'illa principal de l'arxipèlag de Bocas del Toro
La veritat es que al preparar el viatge no havíem previst visitar aquest arxipèlag, però se'ns va creuar en el nostre camí i ens n'havien parlat força bé, així que vam decidir fer-hi una visita. Va resultar ser l'indret més turístic de tot el viatge, massa pel nostre gust, però tot i així és un destí molt recomanable per la bellesa dels seus paisatges, barreja de platges tropicals d'arena blanca i cocoters, mars cristal·lins i boscos de manglars.




Illa de Colón, a Bocas del Toro
L'illa de Colón, centre neuràlgic de l'arxipèlag de Bocas del Toro, és un d'aquells destins de peregrinació de turistes amb ganes de festa on s'hi respira un ambient neohippie, amb restaurants de tot tipus i bars musicals atestats de guiris de color rosat en banyador. Malgrat això l'arxipèlag està format per una infinitat d'illes i illots on es fàcil escapar de la multitud i gaudir d'indrets de bucòlica bellesa amb relativa tranquil·litat.




Navegant per Bocas del Toro en companyia de dofins
Per fugir de Colón, l'endemà ens vam enrolar en una excursió de tot el dia en una petita barca, per a poder veure algunes de les meravelles que s'amagaven per aquest arxipèlag. Vam descobrir que s'hi amaguen mil racons de postal com ara illes deshabitades o mars cristal·lins de poca fondària que ens mostraven un fons de mil formes i colors. Tot això amb la companyia de dofins juganers i sota un cel lluminós, que més podíem demanar?




































































































































































































































Arribant a Cayo Zapatilla, a Bocas del Toro
Un dels indrets més bells i que més ens va captivar dels racons de l'arxipèlag de Bocas del Toro, fou una petita illa anomenada Cayo Zapatilla. Bé, de fet són dues illes bessones, una la costat de l'altra, anomenades Cayos Zapatillas per la semblança de la seva forma a dues petjades gegantines sobre el mar. No hi ha hotels, ni xiringuitos, ni cases, tant sols paisatges d'embriagadora bellesa.





Cayo Zapatilla està rodejada d'un anell de sorra blanca
Els dos Cayos Zapatillas són petites illes tropicals deshabitades repletes de vegetació i rodejades d'un anell de platges de sorra blanca, que a la vegada està rodejat d'un valuós escull coralí. Formen part del Parc Nacional Marí Isla Bastimentos, que compren algunes illes i mars poc profunds, resultat de la inundació que va patir la regió després del desgel de l'última glaciació.





Caminant per la platja de Cayo Zapatilla
A més a més de gaudir de les espectaculars platges, al Cayo Zapatilla (almenys al que nosaltres vam desembarcar) també se li pot donar la volta caminant els seus dos quilòmetre de perímetre, alternant llargues platges amb algun tram per dins de la selva. Com que al començar a caminar per la platja tampoc no sabíem del cert si podríem rodejar tota l'illa a peu, només portàvem el banyador, ni tant sols calçat! Tampoc el vam necessitar.









































































































































































































































De nou a la carretera

Ens haguéssim quedat uns dies més descobrint racons de Bocas del Toro, però si volíem completar la volta a Costa Rica i Panamà no ens podíem entretenir massa, així que vam tornar a muntar sobre les nostres bicicletes per completar la etapa Almirante-Chiriquí Grande, d'uns 80 quilòmetres i 1000 metres de desnivell positiu acumulat.






Els tobogans foren la tònica d'aquesta etapa
Malgrat matinar força, a les 7 del matí ja feia un sol de justícia i la calor i la xafogor eren extremadament altes. Val a dir que estem acostumats a pedalar amb alforges durant llargues etapes, que hem pedalat per indrets molt diversos de mig món, però les condicions calor i humitat de Costa Ria i Panamà se'ns van fer força dures i difícils de suportar. Us assegurem que les suarrades d'aquest viatge seran difícils d'oblidar!




La carretera era un autèntic tobogan

Si a aquestes condicions climàtiques els hi sumem un continu puja i baixa d'una carretera que anava seguint la costa i que era un un autèntic tobogan de rampes dures, podeu imaginar lo llarga que se'ns va fer!! I nosaltres que ens imaginàvem que pel fet d'anar paral·lels al mar seria una etapa plana! Quina ingenuïtat.






Pedalant a prop del Bosque Protector de Palo Seco

Sort que, de nou, la bellesa del paisatge compensava l'esforç. L'exuberància i la frondositat de la selva se'ns mostrava aquí en tot el seu esplendor i semblava talment com si es volgués engolir la carretera, la qual resseguia els límits de la zona protegida anomenada Bosque Protector de Palo Seco, una gran àrea de selva tropical plujosa que s'estén per la falda caribenya del Macís Central.





Centre d'atenció sanitària d'una comunitat indígena panamenya

A banda i banda de la carretera, de tant en tant apareixien pobles indígenes, alguns de més tradicionals i altres amb símptomes de transformació i de modernitat, tant amb la indumentària com amb l'ús dels materials de construcció de les vivendes, on a poc a poc el ciment i les planxes metàl·liques anaven substituint la fusta i les fulles de palmera.







































































































































































































































Quan només ens faltaven uns 20 quilòmetres per arribar a Chiriquí Grande, un pneumàtic de la meva bici es va esberlar totalment, impedint de continuar pedalant. Uns panamenys que passaven per allí en cotxe, es van oferir molt amablement a portar-nos. No ens van saber assegurar si a Chiriquí Grande trobaríem pneumàtics per a bicicletes, però com que ells anaven a David, la tercera ciutat més gran de Panamà, es van oferir a portar-nos-hi. Precisament David, que estava a l'altra banda de la Serralada Central, a la costa del Pacífic, era el destí de la nostra següent etapa, així que no vam poder refusar la proposta. A més a més de guanyar un dia, ens estalviàvem l'etapa més dura de tot el viatge, de 115 quilòmetres i 2.000 metres de desnivell positiu acumulat, que amb aquelles dures condicions ambientals a les que no ens acabàvem d'adaptar, no sabem si haguéssim pogut completar. Així doncs, amb aquella sensació agre-dolça d'haver-nos perdut l'etapa reina, ens vam plantar a David en menys de dos hores. Ja estàvem a la costa del Pacífic, ara ens tocava pedalar cap al nord per tornar a entrar a Costa Rica i poder tancar el cercle.



David és la tercera ciutat de Panamà. (Font: Internet)
A la poc atractiva ciutat de David, vam comprar un pneumàtic de bicicleta i vam dormir en un hotel decadent i impersonal. El dia següent, per anar cap a Costa Rica no teníem més remei que passar per la Panamericana, el súper eix de comunicacions del continent americà que absorbeix tot el trànsit que va de sud a nord, especialment a Panamà, que per la seva estretor, actua talment com si fos un embut.




Així doncs, per evitar pedalar per rectes interminables entre cotxes i combois de camions, vam agafar un bus que, seguint la Panamericana, ens va portar fins a la frontera de Costa Rica i després, ja de nou en aquest país, fins al poble de Golfito. Però ara ens trobem de nou a Costa Rica, així que si voleu seguir llegint... haureu de saltar al següent capítol!

Ens veiem a Costa Rica!!!


































Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada