 |
| En groc el trajecte en bus, en blau amb barca i el vermell en bici |
El dia que vam partir plovia sense interrupció. A més a més sabíem que les poques carreteres que conduïen a l'altra banda de la Cordillera Central estaven atestades de trànsit, així que vam optar per agafar un bus des de San José cap a l'altra banda. No ens en vam penedir ja que la pluja, la densitat de camions, la manca de voral i un llarg túnel amb mala visibilitat ens hagueren amargat el trajecte.
 |
| El Parque Nacional de Tortuguero no té comunicació terrestre |
Després, encara sota la pluja, ens vam veure obligats a agafar una barca atrotinada, doncs no hi havia comunicació terrestre fins al nostre destí, el
Parque Nacional de Tortuguero, autèntic reducte perdut enmig de molts quilometres quadrats d'exuberant selva plujosa, conegut mundialment per a ser un santuari per a la fresa de diferents tortugues marines. Llàstima que vam arribar un mes massa aviat!!
 |
| Arribant al poble de Tortuguero, dins del Parc Nacional amb el mateix nom |
Tortuguero és un paradís per a la biodiversitat, perdut entre el mar Carib i un laberint de canals que s'escolen entre una impenetrable vegetació regada per més de
6.000 mm de pluja anuals. El centre neuràlgic és un petit poble que, malgrat viure del turisme, compta amb unes infraestructures molt bàsiques i senzilles. Només s'hi pot arribar per aigua o aire, així que no hi ha cotxes i es respira un aire d'embriagadora tranquil·litat que convida a passar-hi uns dies.
 |
| La Oxybelis fulgidus és una serp verda arborícola verinosa |
La mateixa tarda que vam arribar a
Tortuguero, ja ens vam apuntar en una
excursió nocturna per a observar fauna. Ens va sorprendre la d'animals que es poden veure només amb un simple frontal per les rodalies del poble. Això sí, cal tenir paciència i ser observador, ja que molts animals es mimetitzen molt bé amb els colors de la selva tropical humida.
 |
| La granota d'ulls vermells (Agalichnys callidryas) és més activa durant la nit |
La calor sufocant del dia fa que moltes espècies es mostrin més actives durant la nit, com ara l'espectacular
granota d'ulls vermells, que després de dormir tot el dia amagada sota les fulles, a la nit s'activa i surt a caçar. Aquesta vegada la vam caçar nosaltres, encara que fos amb una càmera no massa apropiada per a fer bones fotos d'aprop.
 |
| El basilisc (Basiliscus basiliscus) és un rèptil força comú a Costa Rica i Panamà |
Un altre animal fàcil de veure i molt característic de Costa Rica i tot Centre Amèrica és el
basilisc comú. També se'l coneix com a
llangardaix Jesucrist, no perquè sigui omnipresent, sinó perquè té la curiosa habilitat de ser capaç de caminar sobre l'aigua! Nosaltres no ho vam poder comprovar, però si vam veure que era ràpid i fugisser com una sargantana!
 |
| L'espectacular aranya dels fils d'or (Nephila Clavipes) |
Les aranyes són també molt comuns a Costa Rica i Panamà, i n'hi ha de molt espectaculars, coma ara l'
aranya dels fils d'or. Malgrat els seus colors, no és gens agressiva i el seu verí és molt fluix, sense conseqüències per als humans. Potser la peculiaritat més interessant, a part dels seus colors, és la extrema
resistència dels seus fils, molt estudiats per la ciència per a les seves possibles aplicacions
A Tortuguero també vam poder veure algun
ratpenat, doncs a Costa Rica hi ha més d'un centenar d'espècies d'aquests mamífers voladors, algunes de les quals, com la que vam fotografiar, són frugívores i viuen aixoplugades sota grans fulles tropicals.
 |
| Ampliació del ratpenat del gènere Artibeus |
 |
| Excursió en barca pels canals de Tortuguero |
Tot i l'espectacularitat i l'èxit de la sortida nocturna, el que un no es pot perdre mai és una excursió pels
canals de Tortuguero, així que l'endemà al matí ja ens teniu a bord d'un bot impulsat per rems per un
guia local que ens anava explicant els secrets de la fauna i flora d'aquest parc nacional immers en la selva tropical del Carib.
 |
| El Martinet de nit violaci o "garza nocturna sabacú" (Nyctanassa violacea) |
La poca pressió humana sobre la fauna, tant sols els bots a rems amb turistes, feia que tot el parc nacional de Tortuguero fos un
santuari per a la biodiversitat i que fos relativament fàcil observar animals, sobretot ocells. Aquests es trobaven sobre les branques de la frondosa vegetació escodrinyant les aigües en busca d'aliment, doncs la majoria dels que vam fotografiar s'alimentaven bàsicament de peix.
 |
| Martinet cullerot o Chocuaco (Cochlearius Cochlearius) |
En aquests tipus d'excursions els albiraments d'aus exòtiques està garantit, doncs els guies de Tortuguero són
guies locals, bons coneixedors del territori. Tots ells estan associats per a garantir la qualitat del servei i donar feina a la població local, motiu pel qual ens va semblar un bon exemple a seguir en quant a una bona gestió del turisme. A la dreta podem veure el
Martinet cullerot (
Cochlearius Cochlearius), Garza pico de bota en castellà o Chocuaco a Costa Rica.
 |
| Poll d'Agró tigrat o "Garza tigre" (Tigrisoma mexicanum) |
L'abundància d'aus aquàtiques ens va impressionar, així com la facilitat amb la que ens podíem apropar gràcies a la canoa de rems, que deixàvem lliscar entre els canals, sense moure'ns massa ni fer soroll. A l'esquerra podem veure l'
Agró tigrat, Garza tigre en castellà (
Tigrisoma mexicanum). Concretament es tracta d'un exemplar immadur que encara es trobava al niu.
 |
| Un altre Martinet de nit violaci o "garza nocturna sabacú" (Nyctanassa violacea) |
Només sentíem la remor de l'aigua contra l'embarcació i, de tant en tant, algun crit misteriós provinent de les entranyes de la selva. Deixar fluir la piragua per les tèrboles aigües dels canals de Tortuguero sense fer soroll sempre tenia premi, en aquest cas de nou un exemplar de
Martinet de nit violaci posant sobre un tronc i buscant qualsevol indici de vida subaquàtica.
 |
| Algú ens observava des de la malesa... |
La calor sufocant ens convidava a fer-nos un banyet, però ràpid se'ns van passar les ganes quan vam veure uns ulls que ens observaven des de la malesa! Al cap de poc en vam veure un altre. Poca broma!
 |
| Una de les tantes platges de Tortuguero |
Després de l'excursió en piragua pels canals encara vam poder fer una volta caminat. Ens va sorprendre com tot just darrera els canals se'ns van aparèixer les
extenses i salvatges platges de Tortuguero. Només una petita franja de selva separava l'aigua dolça dels canals de l'aigua salada del mar Carib.
 |
| Un jaguar rondava per la zona! |
El guia que portàvem ens va mostrar una petjada que ens va assegurar que era de
jaguar. Ens va dir que n'hi havia uns quants a Tortuguero, i que per la nit s'apropaven bastant al poble. De fet ens va comentar que aquestes últimes nits hi havia hagut atacs sobre algunes de les gallines que campaven per la vila. Deu ni dó! Tot i que ens va assegurar que no atacava humans adults, miraríem de que la nit no ens sorprengués per aquelles platges!!
 |
| Cròtal cornut (Bothriechis scheglii), coneguda a Costa Rica com a Oropel o Bocaracá |
No s'hi valia a baixar la guàrdia i, sobretot, havíem de mirar on posàvem els peus ja que tot seguit, per les selves de darrera la platja, gairebé ensopeguem amb un
Cròtal cornut (
Bothriechis schleglii), una serp
verinosa que a Costa Rica anomenen Oropel o Bocaracà. És una espècie d'hàbits nocturns, així que devia estar reposant a sobre d'aquella fulla seca de palmera, esperant que caigués la nit.
 |
| Pedalant pels entorns de Tortuguero |
Al revés que el Cròtal cornut, nosaltres som més aviat d'hàbits diürns (encara que no sempre!), així que abans de que ens caigués la nit vam anar a donar una volta pedalant pels volts del poblet de Tortuguero. La veritat es que hi havia ben pocs camins, realment ens va quedar clar que aquella és
una regió per moure's per l'aigua, però es que portàvem dies a Costa Rica i encara
no havíem pogut pedalar!!
 |
| Per fi un bon dia a Tortuguero!! |
Després d'un parell de dies de pluja i cel tapat, el dia que marxàvem de Tortuguero per fi va sortir el sol. Aniríem seguint la
costa del Carib cap al sud, però no hi havia
cap carretera. L'única manera de sortir d'allà era mitjançant una barca que diàriament feia un trajecte resseguint la costa per rius i canals fins a la ciutat de
Limón, capital de la província amb el mateix nom.
 |
| El capità de la llanxa flanquejat per les nostres bicicletes |
Així doncs, ens vam embarcar de nou, ara en una petita
llanxa motoritzada i vam partir cap al sud. L'embarcació volava per sobre l'aigua a tota velocitat, serpentejant entre els meandres dels rius i estrets canals, travessant quilòmetres i quilòmetres de selva impenetrable. El capità era un home ben trempat que al veure que a la llanxa anàvem alguns turistes va tenir el detall de fer algunes parades per observar la fauna.
 |
| La llanxa solcant els canals i rius de Tortuguero |
Per això a vegades baixava la velocitat i s'apropava a l'espessor de la jungla per a regalar-nos belles imatges de la vida que bullia als marges del riu o canal. Hi havia trams de riu o canals naturals, però altres trams els havia obert l'home blanc durant el segle passat per comunicar Tortuguero amb Limón i explotar els boscos verges que hi va trobar i emportar-se molts dels exemplars d'arbres milenaris.
 |
| Agró niant sobre una bromèlia epígita arrapada a la branca d'un arbre mort |
Quan el capità divisava algun animal que considerava interessant abaixava la velocitat per a que poguéssim fotografiar-lo, com ara aquesta espècie d'agró que alimentava els seus pollets en un niu construït sobre un arbre caigut i separat de la resta de la selva per un tram d'aigua, assegurant-se així d'estar a l'abast d'alguns depredadors.
 |
| Cocodril gaudint del sol tropical de Tortuguero |
Però sens dubte l'estrella de les fotografies era el
cocodril, com aquest exemplar que, aliè a l'interès que generava, prenia el sol tropical a la riba del riu, doncs a l'interior de la selva el sol és ben car de veure.
 |
| Qualsevol ingrés és benvingut a l'economia familiar |
De tant en tant podíem veure mostres de que enmig de la selva també hi havia
petits assentaments humans vivint a la vora del riu, vivint de la pesca, l'intercanvi i... d'arreglar sabates! tal i com podem llegir al cartell. De ben segur que en un medi tant hostil i pantanós el calçat s'ha d'anar apariant de tant en tant.
 |
| Per fi pedalant!! |
Després de gairebé 90 quilometres en llanxa per canals i rius, vam arribar a
Puerto Moin, on vam desembarcar i, després de muntar les alforges, per fi vam començar a pedalar! Portàvem ja 5 o 6 dies a Costa Rica i, tret de la petita volta pels entorns del poblet de Tortuguero, encara no havíem pogut fer el que bàsicament havíem vingut a fer: viatjar en bicicleta!
 |
| Nius d'Oropéndola penjant dels arbres |
Tot seguit vam creuar la ciutat de
Limón, capital de la regió, sense entretenir-nos massa, doncs és una ciutat comercial, sense més interès que l'índex de
creixement demogràfic més alt del país i un índex també molt alt de
delinqüència. Per això vam preferir sortir ràpid de la ciutat i seguir gaudint de la fauna i flora que adornen les carreteres de Costa Rica, com ara les
Oropéndoles, unes aus que viuen en uns espectaculars nius penjants formant grans colònies en arbres aïllats.
 |
| Caminant pel Parc Nacional de Cahuita |
Però tot just vam fer 50 quilometres ben plans que ja vam arribar al
Parc Nacional de Cahuita, així que vam buscar un allotjament al poble de Cahuita i ja ens teniu l'endemà caminant per aquest Parc Nacional caribeny. Pel matí encara estàvem a Tortuguero i a la nit dormint a Cahuita... Realment tot Costa Rica és un Parc Nacional!!
 |
| Una de les platges del Parc Nacional de Cahuita |
El
Parc Nacional de Cahuita es va crear per protegir l'
escull coralí més ben conservat i més gran de Costa Rica, a més a més d'una espectacular franja costera de
selva tropical humida amb
platges de sorra blanca i cocoters. Com ja he comentat abans, a diferència de la costa del Pacífic, a la costa del Carib
no hi ha temporada seca i plujosa, sinó que sempre hi pot ploure, encara que febrer, març i abril acostuma a ploure-hi menys.
 |
| Al Parc Nacional de Cahuita només hi ha un sender habilitat |
La pressió humana no és massa gran, ja que en tot el Parc només hi ha habilitat
un camí d'anada i tornada paral·lel a la costa, de manera que és un refugi per a molta fauna i es pot gaudir fàcilment de la impressionant
biodiversitat, doncs si som una mica observadors segur que podrem veure bastants animals. De fet és més que recomanable ser observador i mirar on es posen els peus i les mans, ja que la selva està plena de sorpreses!
 |
| El sender de Cahuita combina trams de selva amb platges tropicals de postal |
Aquest sender habilitat, tot i ser l'únic, no el vam trobar molt transitat i ens va fer sentir com si estiguéssim
perduts pel paradís, doncs anava combinant
trams de selva amb
platges tropicals de postal on ens podíem anar refrescant i fugir de la xafogosa calor. Realment és molt recomanable emportar-se menjar i beure i passar el dia perduts pels bellíssims paratges de Cahuita.
 |
| Un altre dels racons del Parc Nacional de Cahuita |
 |
| La Montse pel Parc Nacional de Cahuita |
 |
| A la selva sempre hi ha alguns ulls que ens observen des de l'espessor (mireu al centre) |
 |
| El mono Carablanca o Caputxí (Cebus capucinus) és tant curiós que no dubta a apropar-se |
 |
| Així doncs no oblidem de vigilar la motxilla quan ens fem un banyet!!! |
 |
| A Cahuita, abans de repenjar-se a qualsevol arbre millor mirar-se'l dues vegades!! |
 |
| Ara ja es veu millor eh?! Una iguana de metro i mig! (Iguana iguana) |
 |
| I sobretot... vigileu on poseu els peus!!! Es tracta del verinós Cròtal cornut o Oropel (Bothriechis scheglii) |
 |
| Per sort no tots els animals de Cahuita són verinosos! Aquí tenim un enfeinat Picot centreamericà (Melanerpes pucherani) |
 |
| Un Coatí o Pizote (Nasua narica) travessant el sender de Cahuita |
 |
| Una colònia d'Oropéndoles amb els seus nius penjants |
 |
| El sender del P.N. Cahuita discorre paral·lel a la costa |
 |
| Una altra de les platges caribenyes de Cauhita |
 |
| Un dels racons de postal que ens va regalar el P.N. de Cahuita |
 |
| En bicicleeta per Puerto Viejo de Talamanca |
L'endemà de caminar pel Parc Nacional de Cahuita vam tornar a muntar sobre les bicicletes per prosseguir el nostre periple cap al sud, tot seguint la costa caribenya de Costa Rica. De camí vam passar pel petit però turístic poble de
Puerto Viejo de Talamanca, ple de xiringuitos d'ambient motxiller, amb boniques platges i atmosfera relaxada.
 |
| Pels voltants de Puerto Viejo |
La veritat es que aquest ambient i les boniques platges rodejades de cocoters convidaven a quedar-se, però acabàvem de sortir de Cahuita i havíem de seguir el nostre camí, així que després voltar una mica per Puerto Viejo, vam seguir pedalant, sempre cap al sud, gaudint de l'atmosfera afrocaribenya que impregna aquesta regió surenya de Costa Rica.
 |
| Desembarcament dels colonitzadors espanyols (www.costaricaway.info) |
Puerto Viejo, com tantes altres poblacions del Carib, té el seu orígen en els pescadors de tortugues, la majoria afrocaribenys, que a mitjans del segle
XVIII s'establiren en campaments provisionals. Els seus paisatges foren també escenari de batalles entre els
pirates i els
indígenes que baixaven de les muntanyes i, durant els segles
XVII i
XVIII, hi hagueren continues escaramusses entre la Corona Espanyola, els indígenes i els corsaris, recolzats per la Corona Britànica.
 |
| Treballadors de les plantacions de bananes (www.costaricaway.info) |
Des del segle
XVII els esclaus portats d'
Àfrica foren la mà d'obra que treballaren en les extenses plantacions de cafè, bananes, cacau i canya de sucre. A partir del
1871, amb la construcció del
ferrocarril que uniria San José, actual capital de Costa Rica, amb la costa del Carib, arribaren grans quantitats d'
afrocaribenys, sobretot de
Jamaica per a treballar-hi. Molts d'ells s'hi van acabar quedant, conformant una cultura pròpia afrocaribenya molt arrelada en aquesta regió del país.
 |
| Foto extreta de http://amarucancha.blogspot.com.es/ |
Des de l'arribada de Colón a Costa Rica, el
1.502, la regió va patir mil batalles i una forta pressió colonitzadora, que va obligar a les tribus més rebels a viure replegades a les espesses selves tropicals de l'interior de la
Serra de Talamanca. Després de
500 anys, algunes poblacions aïllades d'indígenes han sobreviscut als intents de colonització dels espanyols, a l'evangelització de l'església i a l'explotació de les companyies estrangeres. Tot un prodigi!
 |
| Revista Caribbean Way |
Tot aquest llegat i aquesta herència cultural dels treballadors negres vinguts sobretot de Jamaica, va seguir viu entre la població, doncs van viure
aïllats a la costa est de Costa Rica, treballant en la construcció del ferrocarril, les plantacions i les indústries d'extracció de fusta que van saquejar les selves caribenyes. No va ser fins al
1948 que el president
José Figueres Ferrer, fill d'immigrants catalans, no va abolir les lleis que impedien que els negres poguessin emigrar a la costa del Pacífic. És a dir, que fins fa relativament pocs anys els negres costa-riquenys no es podien desplaçar lliurement pel país. Com a conseqüència d'aquest fet, avui en dia les diferències culturals entre les costes del Pacífic i la del Carib, són molt marcades, com queda palès en la
gastronomia (on la llet de coco té un gran protagonisme), la
llengua (un crioll barreja d'anglès, francès i espanyol) la
música (el calypso) i
tradicions i
festes pròpies.
Si teniu més interès sobre el tema, tot això i més queda molt ben explicat al Web
www.costaricaway.info/caribbean-way, que també compta amb la seva revista.
 |
| La cultura Rastafari està molt viva al Carib de Costa Rica |
Com si es tractés d'una petita Jamaica, a la Costa Caribenya de Costa Rica hi ha una considerable presència de la
cultura Rastafari, fruit de la immigració antillana abans esmentada. Les
rastes i els c
olors de la bandera d'Etiopia, la terra mare, i la música
Reggae són elements molt presents en tot el Carib que ajuden encara més a dotar aquesta costa d'un caràcter cultural ben diferenciat de la resta del país.
 |
| Arribant a Manzanillo en bicicleta |
La nostra segona etapa ciclista fou també ben curta i ben plana. Quan portàvem només 30 quilòmetres pedalant entre una luxuriosa vegetació que es volia menjar la carretera, vam arribar al petit poble de
Manzanillo, últim reducte del Carib de Costa Rica. Aquí s'acabava la carretera. Cap al sud i fins al riu Sixaola, que feia de frontera entre aquest país i Panamà, només hi havia selva i poca cosa més.
 |
| Platja davant del poble de Manzanillo |
Manzanillo va néixer com un petit assentament de colons pescadors i, fins fa pocs anys, només s'hi podia accedir per mar, així que va romandre com un poblet endormiscat, apartat del desenvolupament, i no va ser fins al
1.984 que s'hi va que es va construir la carretera que l'unia amb Puerto Viejo. Si barregem aquest fet amb el
clima tropical i la música
Reggae, us podeu imaginar l'atmosfera relaxada e intemporal que s'hi respirava.
 |
| Petit bungalou de Manzanillo |
I , com no podia ser d'altra manera, aquí també hi havia una altra espectacular àrea protegida, el
Refugi Nacional de Vida Silvestre Gandoca-Manzanillo, així que vam decidir fer nit al petit poble de Manzanillo, per l'endemà poder visitar el parc. Realment ens trobàvem als confins de Costa Rica, en un cul de sac rodejats de platges caribenyes i selves tropicals, en un d'aquells reductes on el progrés ha arribat en comptagotes.
 |
| Caminant pel Refugi Nacional de Vida Silvestre Gandoca-Manzanillo |
L'endemà ja ens teniu recorrent a peu el
Refugi Nacional de Vida Silveste Gandoca-Manzanillo. No hi havia manera de pedalar dos dies seguits!! Però passar pel costat d'aquesta reserva natural i no aturar-s'hi seria tot un crim! Es tracta d'una àrea molt ben conservada, amb boscos plujosos primaris, platges tropicals amb cocoters, esculls coralins, aiguamolls, manglars i boscos inundats, vaja, una autèntica joia perduda als confins meridionals del carib de Costa Rica.
 |
| El sender del parc començava travessant espectaculars platges |
El sender del Refugi Nacional de Gandoca-Manzanillo començava creuant espectaculars platges tropicals i després seguia paral·lel a la línia costera, fins que arribava un moment que es
desdibuixava bastant i es mig perdia pel mig de la selva plujosa, així que vam haver de fer mitja volta. Tot plegat ens va semblar molt salvatge i amb molt poques infraestructures turístiques, és a dir... fantàstic per a la conservació de la fauna i flora del parc!!
 |
| Per fi deixem l'asfalt! |
Com ja he comentat abans, la carretera de Manzanillo és un cul de sac, així que per seguir el nostre periple ciclista cap al sud i saltar a
Panamà, l'endemà de visitar la reserva vam haver de recular una mica i agafar una altra carretera que, més per l'interior, es dirigia cap aquest país. Per fugir de l'asfalt vam trencar per una drecera per pista sense asfaltar, comprovant que a la que ens separàvem de la costa tot deixava de ser pla!
 |
| La bellesa de la selva recompensava l'esforç |
La
alta humitat i la
intensa calor ens feien suar de valent al més mínim esforç, però la bellesa d'internar-se a la selva i perdre de vista l'asfalt pagava la pena i l'esforç ens va obsequiar amb encisadors paisatges on se'ns mostraven tots els matisos del verd i amb l'udol dels
Congos, o mones udoladores, que ressonaven per les entranyes de la jungla.
 |
| Pedalant cap a la frontera amb Panamà |
Aviat van començar a aparèixer ranxos i, finalment, vam enllaçar de nou amb la carretera que ens havia de portar a
Panamà. La selva havia estat talada del tot i en lloc seu i havia extenses plantacions quadriculades de
bananes i de
palma. Aquests monocultius estaven monopolitzats per grans empreses i fins i tot hi havia colònies de treballadors vivint a dins de les plantacions.
 |
| Arribant a la frontera de Costa Rica amb Panamà |
Finalment vam arribar a
Sixaola, poble fronterer sense cap encant, on vam haver de passar per les cues de rigor per passar els feixucs
tràmits burocràtics, especialment incòmodes per l'
extrema xafogor. No ens va caldre visat per entrar al país ni cap prova de que sortiríem de Panamà, com ara els bitllets d'avió (com deia en alguna guia).
 |
| Creuant l'antic pont sobre el riu Sixaola que fa de frontera entre Costa Rica i Panamà |
Després, vam passar l'antic pont que creua el
riu Sixaola i que fa de frontera entre els dos països, i vam tornar a repetir uns quants tràmits burocràtics més.
Ja estàvem a Panamà!!
Ara tocava seguir pedalant sota un sol de justícia fins a tornar a veure el mar Carib.
Au som-hi, acompanyeu-nos!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada